Potser una mica ingènuament vaig començar a escoltar tot aquest projecte d’anar a l’Àfrica, amb por i probablement i egoistament desitjant que tot es quedés solament en paraules. No entenia el per què?.
Poc a poc tot va anar perfilant-se. Cada vegada més papers, més informació, més contactes, dies i dies de feina. De sospesar els pros i els contres, els sis i els nos.
Cada dia m’anava convencent una miqueta més, cada dia m’encomanaven una mica més les seves ganes, fins que vaig entendre que aquesta era la seva opció de vida, la seva manera de fer un pas més. De comprometre’s una mica més. Aquest era el seu somni fet realitat!
El “viatge” comença el 14 de setembre de 2010.
Semblava que aquell dia no arribaria mai, però allà estàvem, un petit comitè acomiadant a la nostra Mireia i al nostre Fernando.
Ells, tranquils i alliberats ja de l’espera, per fi posàvem rumb a Cameroun, a la seva nova vida.
Els mesos anteriors; emocionants i gratificants . Deixar la feina, recollir la casa, fer “neteja” i anar poc a poc dient adéu a la família i als amics.
Varen ser molts sopars, moltes rialles i moltes llàgrimes.
La festa sorpresa a Vallvidrera, on vaig tenir l’ocasió de conèixer alguns dels seus amics i de retrobar a persones a les que feia temps que no veia. Gràcies a tots els que vareu col·laborar, ells es van emportar un valuós regal en el seu cor i en el seu equipatge.
El concert a la Murtra, una lliçó de vida per a mi. Allà vaig veure de ben a prop la realitat de la feina de la Mireia i el Fernando. Els sentiments flotaven en l’aire i un cop més, vaig emocionar-me amb la qualitat de les persones que allà vaig trobar.
La distància no és fàcil, 4.000 km, son molts. Però ells poden fer-ho i volen fer-ho!
La solidaritat i el compromís és una cosa de tots. Cadascun de nosaltres i a la nostra manera podem contribuir a fer un món una mica millor.
Gràcies Mireia i Fernando per haver-nos obert aquesta porta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario