Projecte

Finalment s'ha acceptat el projecte del Fernando i la Mireia per al Centre d’atenció integral per a nens afectats amb el VIH; això ha estat un important motiu d’alegria!.

La situació dels infants afectats per VIH en la regió de Djoum és una realitat que no està essent atesa en un sentit ampli, són dels col·lectius més vulnerables que existeixen actualment al país i perquè alhora es pretén fer tot una tasca paral·lela de sensibilització a la resta de la població.

Si bé el govern camerunès garanteix la gratuïtat en la distribució dels medicaments aquests no arriben a la població en la seva totalitat, principalment per la seva dispersió geogràfica i pel desconeixement que existeix entre la població d’aquesta malaltia. A tot això s’afegeix que existeixen greus problemes de rebuig cap a totes aquestes persones i cap aquesta malaltia. Molts nens moren sense un diagnòstic.

La intenció d’obrir un centre d’aquestes característiques es fonamenta en crear un espai que pugui garantir no solament l’atenció mèdica, sinó també aspectes com la nutrició  o el suport psicològic i afectiu.

Aquest centre vol acollir nens i nenes de manera permanent, a més a més de proporcionar una atenció externa.

Amb aquesta atenció personalitzada es pretén dotar d’esperança i fortalesa a tots aquests infants per a que en el futur visquin de la millor manera possible amb la seva malaltia.

Es preveu començar a construir aquest centre cap al mes de setembre de 2011.

Nadal 2010 a Djoum

Reflexiono...

Nunca imaginé que África formaría parte de mi vida, que tendría un mapa de Camerún colgado en mi habitación al que acudiría a menudo, ni que me daría un vuelco al corazón cada vez que alguien de color tomase asiento a mi lado.

Mireia y Fernando me han abierto un nuevo mundo, una ventana a la que me asomo cada día un poco mas,  para descubrir cosas nuevas.

Los conceptos solidaridad, ayuda humanitaria, ONG… se abren ante mi, algo me empuja a entrar.

África es el continente de la espera. Un lugar que requiere tiempo y calma…dicen que África engancha.

Ahora hay cosas habituales en mi mundo que a menudo me hacen parar, me dibujan un interrogante. El agua que simplemente sale del grifo, abrir la nevera y dudar entre que es lo que voy a comerme, que zapatos son los que hoy me pondré, tengo un tejado que me cubre, sábanas limpias cada día, calor cuando lo quiero, o frio si tengo calor…..cosas….cosas….muchas cosas. Pero muchas personas no las tienen.

Agradezco a la vida la oportunidad que me da y doy gracias por lo que soy y por lo que tengo. Algo en mi interior me dice que tengo que levantarme del sofá y actuar. Habrá quien piense que esa inquietud perturbadora hace que el dolor ajeno resulte atractivo, ¿una buena obra alimenta nuestro ego?. ¿Salvar a los demás para salvarse uno mismo?.

Alguien me contó que precisamente porqué la vida se lo había dado “todo”, estaba en deuda con la vida y su manera de devolver tanto privilegio era viajando a Camerún….¡quería escolarizar a los pigmeos baka!, darles una oportunidad. “Educar a un niño no es hacerle aprender algo que no sabia sino hacer de él alguien que no existía”. Cuando lo vives en primera persona todo cobra un sentido especial. Hay mucho por hacer. A los que nos creemos que lo tenemos todo…la vida nos explica que hay mucho que aprender.

¡África me remueve!. Escoger un camino, significa renunciar a otros. Si de pronto me encuentro desnuda, debo tener el coraje necesario para mirarme al espejo tal como soy. Quiero revisar mi pasado y darme cuenta de quien soy en esencia, decido como deseo ser en los años que me quedan en este mundo. He aprendido que ¡solo se tiene lo que se da!.

Miraré mas a mi alrededor y repartiré algunas sonrisas de mas.

Hoy un ángel me ha dicho: “voy a despertarte, pues nuevas energías están entrando en tu vida para llenarla de luz. ¿Vienes a la nueva vida?, comienza a vivir hoy con….transmutación y cambio”.

 Pues al fin y al cabo, al final del día cuando apagamos la luz y nos encontramos a solas, y surgen todos nuestros fantasmas y escrutamos nuestro corazón, quedará lo que somos y lo que hemos hecho a la luz del día. Aquí  o a 4000 km de distancia, no importa el ¿por qué lo hacemos?. PUEDO HACERLO Y QUIERO HACERLO.

¡Bravo por Mireia y por Fernando me quito el sombreo ante ellos!

Zerca y lejos

www.zercaylejos.org

Aquesta és l'ONG on treballen el Fernando i la Mireia. La ciutat és "Djoum" Cameroun, apa aneu a buscar-ho en el mapa

Festa "La Murtra" 10 de setembre de 2010

Festa Vallvidrera 5 setembre 2010

Aniversari Fernando 03/12/10

Nens Ballant

La Història

Potser una mica ingènuament vaig començar a escoltar tot aquest projecte d’anar a l’Àfrica, amb por i probablement  i egoistament desitjant que tot es quedés solament en paraules. No entenia el per què?.

Poc a poc tot va anar perfilant-se. Cada vegada més papers, més informació, més contactes, dies i dies de feina. De sospesar els pros i els contres, els sis i els nos.

Cada dia m’anava convencent una miqueta més, cada dia m’encomanaven una mica més les seves ganes, fins que vaig entendre que aquesta era la seva opció de vida, la seva manera de fer un pas més. De comprometre’s una mica més. Aquest era el seu somni fet realitat!

El “viatge” comença el 14 de setembre de 2010.

Semblava que aquell dia no arribaria mai, però allà estàvem, un petit comitè acomiadant a la nostra Mireia i al nostre Fernando.

Ells, tranquils i alliberats ja de l’espera, per fi posàvem rumb a Cameroun, a la seva nova vida.

Els mesos anteriors; emocionants i gratificants . Deixar la feina, recollir la casa, fer “neteja” i anar poc a poc dient adéu a la família i als amics.

Varen ser molts sopars, moltes rialles i moltes llàgrimes.

La festa sorpresa a Vallvidrera, on vaig tenir l’ocasió de conèixer alguns dels seus amics i de retrobar a persones a les que feia temps que no veia. Gràcies a tots els que vareu col·laborar, ells es van emportar un valuós regal en el seu cor i en el seu equipatge.

El concert a la Murtra, una lliçó de vida per a mi. Allà vaig veure de ben a prop la realitat de la feina de la Mireia i el Fernando. Els sentiments flotaven en l’aire i un cop més, vaig emocionar-me amb la qualitat de les persones  que allà vaig trobar.

La distància no és fàcil, 4.000 km, son molts. Però ells poden fer-ho i volen fer-ho!

La solidaritat i el compromís és una cosa de tots. Cadascun de nosaltres i a la nostra manera podem contribuir a fer un món una mica millor.

Gràcies Mireia i Fernando per haver-nos obert aquesta porta.